A Valls Mirem Tres Vegades al Cel

Hi ha ciutats que t'expliquen qui són amb el que construeixen. Altres, amb el que cuinen. I n'hi ha que ho fan amb els gestos del cos, amb la postura, amb la manera com la gent aixeca la vista.

Valls és de les últimes. A Valls mirem al cel. I ho fem tres vegades, per tres raons ben diferents, totes tres profundament vallenques, totes tres irrepetibles.

---

Primera vegada: el Campanar

El primer cop que mires al cel a Valls és quan arribes a la Plaça de l'Església i t'atures davant del campanar de Sant Joan Baptista. Seixanta, setanta metres... 74 metres exactes. El campanar més alt de les esglésies parroquials de Catalunya s'eleva sobre la vila com un dit de pedra que assenyala alguna cosa important allà dalt.

No pots evitar-ho. Poses el coll cap enrere. Follows the line of the stone up, up, until the octagonal tip disappears into the blue sky.

Construït entre 1895 i 1897 per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona, en estil neogòtic, el campanar de Valls no és simplement un element arquitectònic. És l'skyline de la ciutat. És la primera cosa que veus quan t'hi acostes des de qualsevol carretera del Camp de Tarragona. Des del cim s'albiren poblacions de cinc comarques.

Mirar el campanar és mirar Valls des de baix. És entendre que aquesta ciutat sempre ha tingut la necessitat de créixer cap amunt, de tocar el cel, d'arribar més lluny.

---

Segona vegada: els Castellers

El segon cop que mires al cel a Valls és quan ets a la Plaça del Blat un dia de diada castellera i el xerraire crida *"Ja pugen!"*.

Llavors passa una cosa curiosa: tothom a la plaça fa el mateix gest. Cap enrere. Ulls amunt. La pinya aguanta a baix, el tronc creix, els dosos pugen, el terç, el quart... i mentre la torre humana s'aixeca, tu l'acompanyes amb la mirada, centímetre a centímetre, fins que el canalla enxaneta arriba al cim, obri els braços i fa el quatre.

El cel, de fons.

Valls és el bressol dels castells. Les dues colles —la Colla Vella dels Xiquets de Valls i la Colla Joves Xiquets de Valls— porten generacions carregant torres humanes que la UNESCO va declarar Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l'any 2010. No és un espectacle. És una manera de ser. Una manera d'entendre que les coses importants es construeixen des de baix, amb esforç col·lectiu, i que el moment de veritat és quan algú petit i valent arriba al cim i mira el món des de dalt.

Mirar els castellers és mirar el millor de nosaltres mateixos. Amb el coll ben estirat i el cor encongit.

---

Tercera vegada: els Calçots

El tercer cop que mires al cel a Valls és quan t'asseus a una taula de paper, et lliguen un pitet al coll com si fossis un nen petit —i ho acceptes de bon grat— i et posen davant una teula fumejant plena de calçots acabats de fer a la brasa.

Agafes el calçot amb les dues mans. Pelaràs la capa exterior negra i carbonitzada fins que apareix la ceba blanca, tendra i dolça de dins. Mols la punta en una bona cullera de salsa romesco. I llavors ve el gest:

Cap enrere. Boca oberta. El calçot penjant des de dalt. Mossegada.

Mirar al cel menjant un calçot és un acte de rendició total. De confiança absoluta. De deixar-se anar i admetre que en aquest moment no hi ha res més important al món que aquesta ceba llarga i aquesta salsa de torrades i nyores que et regalima pel mentó.

El calçot va néixer a Valls. La llegenda diu que a finals del segle XIX un pagès del mas de Mastanyet, en Xat de Benaiges, va descobrir que les cebes que tornaven a brotar sota terra, cobertes de terra per protegir-les del fred, eren extraordinàriament tendres i dolces quan es feien a la brasa. Avui Valls celebra cada any la Gran Festa de la Calçotada —el darrer diumenge de gener— i milers de persones vénen d'arreu per fer aquest gest ancestral i ridícul i meravellós de mirar al cel amb una ceba a la mà.

---

Tres gestos, una sola ciutat

Tres raons per mirar cap amunt. Tres maneres de ser vallenc.

El campanar t'ensenya que la bellesa pot créixer fins al cel si tens prou paciència i prou pedra. Els castellers t'ensenya que les persones, juntes, poden arribar on soles mai arribarien. I els calçots t'ensenyen que de vegades el millor de la vida és senzill, terrenal, fet amb les mans brutes de carbó i la cara tacada de romesco.

A Valls mirem al cel tres vegades. I cada vegada, per una raó diferent, ens ve de gust somriure.

---

*Ets a Valls? Descobreix tot el que t'espera a GuiaValls.com*